Opcions fonamentals: Opció País

OPCIÓ PAÍS

Des de molt prompte, l’escoltisme catòlic al País Valencià va tindre una vessant nacionalista molt marcada. El redreçament del país, tan malmès després de la guerra civil espanyola, va estar una preocupació cabdal d’una part de l’escoltisme. El moviment, cal recordar-ho, havia estat prohibit per la dictadura franquista durant més de vint anys; per imitació d’altres sistemes polítics feixistes, el règim tenia el seu propi moviment juvenil únic, el Frente de Juventudes ―després, l’OJE―, ben estudiat per un antic escolta del grup X, José Ignacio Cruz. No obstant això, algunes unitats s’havien reorganitzat després de la contesa i havien constituït, sota la direcció d’Emili Beüt, els “Boy-scouts del País Valencià”. Va ser un moviment molt minoritari, fins que a les acaballes de la dècada dels cinquanta l’espenta de la jerarquia catòlica i d’un nombrós grup de capellans permeté el naixement dels primers agrupaments amb un cert suport legal. Aquells grups tenien, doncs, una forta inclinació cap als tres elements fonamentals del mètode pedagògic: la fe, en una tendència més moderna i allunyada del nacionalcatolicisme, vinculada a l’Acció Catòlica i als corrents que presagiaven el Concili Vaticà II i la seua repercussió; el país, en un moment –la dècada dels seixanta d’efervescència d’orientacions nacionalistes al voltant de la llengua, la cultura, el patrimoni o les costums pròpies, amb la figura senyera de Joan Fuster; i l’educació per l’acció, encara molt lligada al mètode tradicional de Baden-Powell, tot i que els nous aires que venien de França havien portat la revolució del mètode de projectes.

Abans de la fusió amb els agrupaments provinents de la zona XV, a mitjan dècada dels vuitanta, la DDE presentava un perfil marcadament nacionalista en alguns dels seus responsables. Però és veritat que aquest nacionalisme no era gens excloent, no quedava circumscrit a una qüestió nacional que, si era ben patent a altres indrets de l’Estat espanyol, com ara Catalunya o Euskadi, al País Valencià a penes apareixia en determinats cercles culturals o universitaris. L’escoltisme catòlic valencià, per contra, no va perdre de vista mai algunes de les idees rectores de Baden-Powell: l’scout és ciutadà del món, per exemple; o la necessitat d’actuar per tal de deixar el món millor del que el vam trobar. En eixe sentit, en els cursos de formació de l’antiga DDE s’hi insistia molt en què el més important era actuar i ser presents allà on calia i era necessari. Encara recordem alguna anècdota d’aquells caps de setmana de formació, com quan ens diguérem que el vertader patriota no era aquell que lluïa les seues arrels locals o nacionals, sinó el que quan arribava el cap de setmana –o el mes d’agost agafava una guitarra i s’anava a un asil d’ancians per a alegrar la vida de la gent major, o el qui aplegava una colla d’escoltes per anar-se’n a un barranc o a un riu per a netejar-lo de brutícia.

Eixa idea es pot seguir perfectament en la trajectòria històrica del grup X-El Pilar, tant en la formació dels responsables i dels scouts, com en les activitats i jocs. Pel que fa a estos últims, tots recordem les “descobertes” ―una de les poques paraules en valencià que ha fet servir l’agrupament en mig segle d’existència, segurament perquè prové dels cursos de formació i de la metodologia catalana d’”Illes”―.

Descoberta a Picos de Europa (Pioners, 1977)

En un campament, durant una eixida de cap de setmana a algun poble, o bé per mitjà d’un joc de ciutat, aprofitàvem per a indagar sobre les qüestions més variades: tradicions, història, costums i usos populars… I no tan sols a la nostra terra, sinó que l’activitat també es feia quan les tendes es traslladaven als Pirineus o a Picos de Europa; resultava aleshores més interessant encara, ja que podies descobrir persones i grups socials ben diferents. Per a un agrupament “urbanita” com el nostre, la societat rural ―que encara era viva durant els setanta i els vuitanta― constituïa tot un descobriment. I també els pobles on la gent només parlava valencià, una cosa inimaginable per a un col·lectiu absolutament monolingüe en castellà des dels seus orígens… A la descoberta anàvem amb un qüestionari escrit, que duia alguna informació i, sobretot, les preguntes que devíem contestar, al voltant de qüestions molt variades. Amb un quadernet i llapisera o boli, preníem nota de les respostes; en algun cas, fins i tot, amb gravadora i micròfon. Després venia la posada en comú, i els comentaris, sempre sucosos, a les contestacions més rares o desconcertants. Era un exercici d’observació, però també de tractar d’entendre el que ens rodejava, el món al nostre voltant, per a ser capaços algun dia de transformar-lo.

Esta observació no es limitava tan solament a qüestions o assumptes erudits, culturals i folklòrics. Les activitats s’aprofitaven de vegades per conéixer millor altres àmbits i realitats, com ara espais d’exclusió social, entorns poc o gens visibles, etc. Els projectes de llarga durada, com les empreses dels pioners, s’enfocaven ―i s’enfoquen hui dia també― en ocasions cap a estos centres d’interès. La presència de l’associació “Manantial” junt a la parròquia dels marianistes a Burjassot, i al costat del barri de les 613 vivendes ―el mal anomenat “Liang Xampó”―, donava una bona oportunitat de començar a familiaritzarse amb el món de la droga i l’exclusió. Per exemple, al final dels vuitanta, els pioners van mamprendre una empresa titulada “Qué hace mi ciudad mientras duermo”; les nits de divendres ―com recorda Quique Rodríguez, que era aleshores scouter― s’ocupaven en anar al port comercial, a Mercavalencia, a fer recorreguts en autobusos nocturns o a comprovar la duresa i el sacrifici del treball en un forn de pa. Era una manera de sensibilitzarse i d’entendre, en última instància, a la gran quantitat de persones que treballen de nit perquè la ciutat no es detinga en cap moment.

I de l’observació, a l’acció. Una altra de les activitats que es relaciona amb el que hem dit abans, i que encara es conserva, és la del servei. La nostra llei diu que l’scout és solidari amb els més necessitats i es compromet amb ells. Eixa dimensió del compromís social ha estat present en el nostre agrupament des dels inicis, però en formes molt diverses. Les dècades dels sisanta i setanta, com és ben sabut, foren d’efervescència política i social; en este cas, el compromís dels responsables i d’alguns scouts majors els va portar a integrarse en formacions polítiques i sindicals ―com, per exemple, el PSPV o Comissions Obreres― que lluitaven contra el franquisme i que després van jugar un paper important en la transició a la democràcia. En eixe sentit, l’agrupament no era un nucli aïllat, sinó que moltes persones vinculades a la DDE ―la “Dele”― compartien la mateixa tasca. Durant els dies que van envoltar la mort de Franco, la seu de la DDE, a la plaça Alfons el Magnànim, pareixia un niu d’activitats ocultes… La Delegació, per cert, dinamitzava durant els anys seixanta accions de descoberta i servei a través de les “campanyes”; ha havia una per mes. Les de la ronda solar 1966-67 eren tan variades com “Iniciació a l’art”, “Nadal i Reis” (d’arreplegar joguets, menjar i diners per als més necessitats), “Conega la seua ciutat”, “Servei a l’entitat patrocinadora” ―el col·legi del Pilar, en este cas―, “Aprendre cançons scouts i regionals”, o “Neteja de llocs d’acampada”. També es feien campanyes extraordinàries solidàries, com la del DOMUND, l’”Operació Paper” o el Dia Nacional de la Caritat.

Després, durant la dècada dels vuitanta, el servei es va canalitzar a través de les activitats de pastoral del col·legi del Pilar. Com, per a confirmar-se era necessari signar una mena de “contracte” de compromís, la majoria dels rutes s’acollien a esta proposta, de manera que durant l’any actuaven en el lloc que havien triat, i el campament d’estiu quedava íntegre per a activitats en l’aire lliure. En eixos anys es constata una presència freqüent en àmbits d’exclusió social, com els barris de la Fontsanta o Natzaret. Justament parlant del barri de Natzaret, és en esta època quan es produeix una “diàspora” en el grup que dóna lloc al naixement d’altres agrupaments escoltes: si a Natzaret es va fundar l’Iter, a Beniferri nasqué l’Alimara i a Godella, l’Altair. Darrere de tots ells hi havia, en major o menor mesura, scouters de l’XEl Pilar, que van buscar nous compromisos més enllà del Col·legi. En la dècada dels noranta, uns altres scouters tornen a eixir de les unitats per a fundar nous agrupaments, com el “Verd i vida”, al barri de la Coma, de Burjassot (l’Horta Nord); o el “Gaia” a Paiporta (l’Horta Sud). Teniu el seu testimoni en la secció corresponent del llibre…

A més a més, el grup sempre estava a punt quan l’ocasió ho demanava. A l’any 1982, quan la riuada del Xúquer ―o “la pantanà” de Tous, com diuen a la Ribera―, els rutes i scouters van anar en primera línia els caps de setmana a desembrutar Alzira i Carcaixent. Alguns encara recorden les escenes dantesques del mercat d’Alzira, amb fang fins la cuixa, traient porcs morts i podrits enmig d’una pudor sufocant, insuportable. Els “gavardis” ―com eren coneguts per anar vestits amb gavardines― es van enfrontar a això, i a col·legis, casernes de la guàrdia civil i tota mena d’edificis. Mentrestant, els pioners romanien a la rereguarda, ajudant a carregar bidons d’aigua i caixes de roba i mantes en camions durant una setmana ―a sa casa no sabien que no anaven a escola―. Un record inesborrable va ser la imatge dels tres autocars fletats per Minyons Escoltes desembarcant una gentada de germans ―més de 300― disposats a treballar colze a colze: la germanor scout en la millor expressió possible…

Al final de la dècada dels vuitanta es va instaurar la tradició dels camps de treball per als rutes. Esta pràctica, que ja existia a d’altres agrupaments de col·legis marianistes, comportava la partició del campament en dos fases: durant la primera es treballava en les obres més diverses: restauració d’ermites i convents, neteja de solars i espais per a un municipi, animació de grups de xiquets d’un poble… Després quedaven alguns dies per al campament volant, o per anar a reunir-se amb la resta del agrupament per a celebrar tots junts el dia central del campament ―el 25 de juliol― i fer els raids o rutes a peu, preparant l’enviament dels més veterans i tirant una mà en les tasques campamentals habituals. Amb els rutes ja se sap: allò seu és servir als demés… En el record queden els camps de treball a Ohanes (Almeria), laborant a l’ermita del poble, llaurant la terra o netejant les eres, passant bona cosa de fred en ple mes de juliol i meditant sobre l’Esperit Sant i el sentit del servei.

Camp de treball dels rutes a Ohanes (Almeria, 1993)

Més substància encara tenien els Camps de Voluntariat Mediambiental, que va organitzar el MEV mitjançant un conveni amb la Generalitat Valenciana. Durant una dècada, pioners i rutes tingueren la possibilitat de passar a l’estiu una quinzena ocupats en tasques de vigilància i protecció de l’entorn natural i el bosc mediterrani, juntament amb escoltes de tot Espanya, i també d’Alemanya, França o Bèlgica. En un primer moment, els rutes van tenir com a base el parc natural d’El Saler (València); però després l’oferta es va ampliar als pioners, ubicats a Aras de Alpuente o de los Olmos (els Serrans). Moltes aventures i peripècies van ocórrer en estos camps: incendis forestals, frecs i disputes amb els “domingueros”, accidents de trànsit i, sobretot… una tasca efectiva i un treball ben fet de protecció de la Natura. Com la que es va fer a l’any 2003, quan el naufragi del “Prestige” i la marea negra que causà; en este cas, rutes de l’agrupament es van desplaçar a Galicia per a col·laborar en la recollida de “chapapote” i la neteja de la costa, tan malmesa.

La millora dels sistemes de progressió personal a partir de 1985 ha permès d’institucionalitzar les accions que corresponen a l’opció “País” en totes les branques. Les àrees de “relació amb el món” (la vessant del descobriment) i “relació amb els demés” (la dimensió de l’acció i el servei als altres), establides en aquell moment i que s’han conservat en el projecte “Alba”, permeten que els escoltes realitzen petites ―o grans― accions de descoberta (segona etapa) i de servei (en la tercera) adaptades a la seua edat i condicions. La veritat és que, com s’esdevé en altres mètodes educatius, les opcions acaben entrecreuant-se voluntàriament: la pedagogia activa regula i estableix la forma de conéixer el nostre país i de prestar un servei que, en el fons, respon a nombrosos manaments evangèlics, com ara Mt. 25, 14-40 ―“Us ho assegure: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”―, Mt. 20, 27-28 ―“Però entre vosaltres no ha de ser així: qui vulga ser important enmig vostre, que es faça el vostre servidor (…) com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom”―, o Lc. 22, 27 ―“Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix”―. Com diuen alguns teòlegs, els hospitals i asils són els sagraris de la caritat i, per tant, són més estimats de Déu que no els que hi ha a les esglésies…

Voldríem acabar amb alguna reflexió final que hi inclou un tiró d’orelles. L’agrupament X-El Pilar ha tingut, des de sempre, un perfil de compromís i servei molt marcat, la qual cosa ha vingut a compensar el caràcter benestant del grup social del que procedeixen els seus scouts, més procliu, en ocasions, a la passivitat. En eixe sentit, ha aprofitat l’esperit missioner característic de l’orde marianista, molt present en la idea fundacional del pare Chaminade. Ara bé, des dels seus orígens arrossega el llast de ser un agrupament típic de col·legi religiós dins d’una gran ciutat, amb les dificultats d’arrelament i inserció vital que això comporta. Els scouts no hem reeixit a fernos un lloc en un barri poc definit i que ha crescut degut a l’expansió de València; és veritat que vam tractar d’integrarnos en alguna de les associacions de veïns durant els vuitanta, però sense massa convicció ni èxit. El microclima del col·legi és molt agradable, com mostra el nou lema “Este patio es mi casa”; però el risc d’abstraure’s de la realitat, de les coses que ens circumden, és gran, molt major que a un poble. Un exemple és la desconnexió absoluta de l’agrupament ―que ja es històrica― amb la llengua i la tradició cultural de la nostra terra, fins a uns límits que precisen de reflexió i propòsit d’esmena ―fins i tot fem servir l’anglès més que el valencià―. Difícilment podem imaginar un país sense vincular-lo a la llengua, a la cultura, a la tradició, perquè tot això conforma el “País”. ¿O no? I el risc encara pot agreujarse davant de la temptació de fer escoltisme a soles, com ja va ocórrer, d’altra banda, al començament dels vuitanta: a Xerès, per exemple, l’agrupament escolta “Nuestra Señora del Pilar” va ser expulsat de la DDE-Cadis l’any 1978 per la manca d’interés i participació en les activitats associatives… Són, en fi, reptes i desafiaments que l’agrupament haurà de continuar enfrontant en l’esdevenidor si vol progressar en l’educació de l’opció “País”. I com a repte, el que deia el llibret de formació del CIP de l’any 1981: “En la pràctica diària de cada agrupament escolta, una opció es concreta en fer un escoltisme «arrelat». Açò vol dir que l’agrupament ha de ser permeable a la realitat que l’envolta (barri, ciutat…) tant en l’aspecte de les tradicions, costums, etc., com també ha d’haver un esforç en incidir en el caràcter i problemes de la gent, un esforç per incidir en la realitat immediata i canviar-la, de forma solidària i en la mesura d’allò possible, en la direcció que marca la nostra opció de país”.